divendres, 30 de desembre del 2016

Determinació del sexe per Haplodiploidia


Haplodiploidia és el sistema de determinació del sexe de molts insectes que pertanyen als himenòpters (formigues, abelles i vespes) i alguns escarabats (corcs de les escorces).

En aquest sistema el sexe està determinat pel nombre de cromosomes que un individu rep. L'individu que neix de la combinació d'un esperma i un òvul és una femella, en canvi un ou no fertilitzat resulta en un mascle. Així el mascle té la meitat del nombre de cromosomes que la femella, és, per tant, haploide. La femella, és diploide perquè té un parell de cromosomes. Aquest sistema crea una sèrie de peculiaritats: un mascle no té pare i no pot tenir fills de sexe masculí, però sí té avi i pot tenir néts. El seu patrimoni és passat solament a les filles i per mitjà d'aquestes a les generacions subsegüents. De vegades apareixen mascles diploides. En aquest cas són infèrtils ja que el seu esperma no sofreix meiosi i els ous fecundats són triploides i no viables.


                                                                  Font:John Flannery


 El sistema haplodiploide ha creat les possibilitats d'eusocialitat als himenòpters, ja que augmenta la importància de la selecció de parentiu.  La majoria de les femelles a l’ordre Hymenoptera poden decidir el sexe de la seua descendència mitjançant l’ús d’esperma rebut i guardat a la seua espermateca, o bé alliberar-lo al seu oviducte o no. Això els permet crear més treballadors, en funció de l’estat de la colònia.

El desgast del cromosoma Y



Ja hem vist que els humans posseïm 23 parells de cromosomes. Cada parell consta d'un cromosoma procedent de l’òvul matern i un altre de l'espermatozoide patern. Tenim 22 parells de cromosomes homòlegs menys el parell de cromosomes 23. El cromosoma Y és el més curt dels 46 cromosomes humans.


El cromosoma Y va sorgir junt al cromosoma X fa 300 milions d'anys a partir d'autosomes. Malgrat la seua funció que és la determinació del sexe masculí en els mamífers, la seua grandària sembla insignificant si ho comparem amb la resta de cromosomes, sobretot amb la seua parella el cromosoma X.

Fa 200 o 300 milions d'anys tots dos tenien uns 600 gens comuns però, actualment, solament comparteixen 19 gens. Segons alguns genetistes, això podria suposar que el cromosoma Y s’està atrofiant i que seguint aquesta pauta, dins de deu milions d'anys hauria desaparegut.

Però un nou estudi ha demostrat que el cromosoma Y porta 25 milions d'anys sense perdre gens i que el desgast es va frenar fa milions d'anys. Aquest fre provindria d'una dotzena de gens no relacionats amb el sexe però responsables de funcions vitals i imprescindibles en cèl·lules cardíaques, sanguínies i pulmonars.

 Per National Human Genome Research Institute (NHGRI)
Font: National Human Genome Research Institute (NHGRI)



dilluns, 26 de desembre del 2016

Gregor Mendel, pare de la Genètica


La genètica naix com a ciència gràcies als treballs de Gregor Mendel, un monjo austríacque va presentar en 1865 el seu treball d’investigació a la Societat d’Història Natural de Brün, amb el títol de “Hibrids en plantes”.

Mendel va demostrar que els caràcters hereditaris estaven determinats per factors independents que es transmetien de generació en generació. No obstant això, el seu treball no va ser apreciat per la comunitat científica, ja que era poc conegut. A més a més, en la primera meitat del segle XIX se suposava que si les formes alternatives d’un caràcter s'encreuaven genèticament, el resultat seria una combinació de totes elles.

Mendel va triar una planta les varietats de la qual mostraven uns caràcters «purs», que havien estat seleccionats des de feia molt temps i que no es modificaven durant generacions successives, per la qual cosa resultaven fàcils d'identificar.

Va utilitzar una planta que s’autopol·linitza. Els pètals tanquen completament els estams i el pistil, per tant, la planta s'encreua amb aquesta mateixa, i evita l'encreuament accidental amb plantes diferents, i així es poden obtenir races pures.

Va aplicar un estudi estadístic als experiments sobre l'herència. Per a això, comptava pacientment els milers de pèsols de les varietats que obtenia dels encreuaments, i va trobar una relació matemàtica que li va permetre extraure unes regles que explicaven la transmissió dels caràcters en l'herència.

Per aclarir aquesta part de la unitat us recomane aquest vídeo curtet de 3 minuts que explica de manera senzilla i amena els resultats dels experiments de Mendel.


dijous, 15 de desembre del 2016

Què és una mutació?


Una mutació és un canvi a l'ADN d'una cèl·lula, que es produeix espontàniament i a l'atzar. Aquest canvi  en ocasions es pot transmetre o heretar a la descendència. La unitat genètica capaç de mutar és el gen que és la unitat d’informació hereditària que forma part del ADN.

Les mutacions de forma natural apareixen ocasionalment però, de vegades, algunes mutacions es poden induir artificialment mitjançant agents físics, com les radiacions, o amb agents químics, com determinats fàrmacs. Aquests factors s’anomenen agents mutàgens.

El més comú és que la majoria dels trencaments que pateix el nostre ADN puguen ser reparats per les nostres cèl·lules sense conseqüència però, a mesura que s'envelleix, la freqüència d'aparició de mutacions augmenta, la qual cosa explica, per exemple, el desenvolupament de certs tipus de càncer a edat avançada.

Les mutacions poden ocórrer en qualsevol cèl·lula de l'ésser viu. Segons l'efecte que produeix a l'ésser viu, podrem classificar les mutacions en quatre tipus: 

Perjudicials.Confereixen un desavantatge per a la supervivència, generalment una malaltia a l'individu, però li permeteixen viure.
•Letals.Són mutacions molt greus i l'individu mor si afecta a la formació o funcionament d'un òrgan vital: el cor, el cervell,etc.
•Beneficioses. Augmenten la probabilitat. de supervivència 
•Neutres. No influeix al desenvolupament normal de la cèl·lula o de l'individu i passa desapercebuda.

Com hem vist, algunes mutacions poden ser beneficioses i permeten el desenvolupament de noves o millors característiques per a la vida de l'individu: ser més veloç, estar millor camuflat,etc. Aquestes mutacions seran el motor que impulse l'evolució de les espècies.

dilluns, 5 de desembre del 2016

Gamificació i aprenentatge


En aquesta primera entrada m’agradaria parlar-vos de la gamificació, és a dir, l’ús de mecàniques de joc en entorns i aplicacions no lúdiques, però, en aquest cas, aplicats al món de l’ensenyament i l’aprenentatge. 

Aquest mètode pot afavorir la motivació de l’alumnat i pot donar pistes per a tractar l’atenció a la diversitat. Implica, això sí, un canvi metodològic important. En la gamificació, l’alumne és el protagonista. En aquests videojocs, els alumnes poden convertir-se en metges personalitzats amb els seus noms i fisonomia o ser científics en una nau espacial que estudien  l’atmosfera perquè la Terra ha sigut abandonada per  la contaminació.  Tot allò permetrà que els estudiants augmenten la seua capacitat d’esforç i disciplina, millorant les seues habilitats. L’explosió de motivació inicial ha de ser alimentada amb sorpreses.  Els alumnes han de guanyar punts d’experiència a través de les seues tasques, realitzen treballs d’equip, treball cooperatiu...

Hi ha una sèrie de valors positius que es potencien  amb aquesta metodologia:
  •  La motivació es converteix en disciplina i treball.
  • Els alumnes assumeixen els reptes i tracten de superar-los.
  • La relació entre professor i alumne canvia.
  • Els alumnes veuen les errades com una superació, mentre que en els sistemes docents més tradicionals és una penalització.

És important que en el futur afegim diversió i entreteniment a les coses importants, i la millor manera de començar a fer-lo és en l’aprenentatge.